La fi de l'Orgull Polac

Aquesta serà l'última actualització d'aquest blog. He decidit posar fi avui, dia 6 de juliol de 2008, a aquest blog que, com un embaràs, m'ha acompanyat durant 9 mesos. Tot i que encara no abandonaré Madrid per motius laborals, he decidit que, un cop acabat el curs, és moment de tancar aquesta etapa.

I quina millor manera de fer-ho que parlant d'un dels esdeveniments més multitudinaris de la ciutat: la festa de l'Orgull Gai. Per surrealista que paregui, és més multitudinària que qualsevol celebració local o festa de poble. Dos milions de persones de totes les orientacions sexuals es varen concentrar ahir als carrers mandrilenys només per la gràcia de sumar-se a la festa. I això, tenint en compte les històriques reticències polítiques i ideològiques en aquest sentit, és un triomf enorme per al col·lectiu homsexual, tenint en compte que la majoria de persones que hi havia, participant-hi i donant-hi suport, no eren gais.


Algú s'imagina una manifestació en favor de la llengua o de l'Orgull Polac en què milers de persones que no necessàriament combeguin amb aquestes idees s'adhereixin per simple solidaritat i complicitat? Sí, és poc menys que impensable. Però podem somiar. Els polacs tenim dret a somiar, a imaginar un país lliure, un Estat, una Europa, un món que realment ens respecti i ens doni suport, tenim dret a ser ben vistos i admirats per tot el què hem hagut de patir i encara patim. I és per això que hem de sguir lluitant, no contra res ni contra ningú, sinó a favor, a favor de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra personalitat i, per damunt de tot, la nostra dignitat. Ara i per sempre, orgullós de ser polac!

No és la menstruació, és pitjor

Sí, "la marea roja": la Selecció Espanyola a la final... Déu ens guard! A Can Mandril l'eufòria patriotera, hooligan, barroera, masclista, salvatge, pseudoesportiva i comercialoide s'ha viscut amb més intensitat que enlloc... la qual cosa no vol dir que a la resta de l'Estat no s'hagi viscut amb immensa intensitat.

Això no és preocupant en el fons, doncs al cap i a la fi, a Madrid estan celebrant la victòria de la seua selecció, del seu país. El que sí és preocupant és el furor que ha aixecat el triomf de "la roja" a Polàquia, sense excepció. No només espanyolistes que viuen a Polàquia sinó també catalanets de bona fe però, ai! ignorants, han sortit a celebrar el triomf del país que els oprimeix, els explota i contra del qual esqueixen constantment... però si el primer gol el marca Xavi, llavors se suposa que és un triomf català? Si us plau, on anirem a parar. El temps posa cadascú al seu lloc, i la democràcia dóna a cada poble el que es mereix.

L'AVE

Sí, per fi he pogut agafar el Tren d'Alta Velocitat de Can Mandril a Can Barça. I sí, és molt còmode però... val la pena pagar el que val? És aquest un preu de transport públic? Deu ser que sí, perquè els bitllets volen i els vagons solen anar plens...

I això, els detalls del viatge me'ls guardo per a mi. Per cert, arribar a Barna i trobar-se que fins i tot el llac de la Sagrada Família està sec... és dur!

I ara, de nou a Can Mandril (ja que aquí Sant Joan no és festiu i no es pot faltar a la feina, tot i que també llancen petards), felicitacions a tots els Joans, als que tenguin avui festiu i, especialment, als ciutadellencs, que celebren una de les festes més brutals de l'entorn polac.